Una mandíbula humana d'Atapuerca, protagonista de la portada de Nature
recerca
Atapuerca (Burgos), 27/03/2008.- Una mandíbula, associada a eines de sílex, és la mostra de presència humana més antiga a Europa amb 1,2 milions d’anys, una cronologia que avança en 400.000 anys l’arribada dels primers homínids a aquest continent. Dijous 27 de març se'n fa ressò el n. 452 de la revista Nature.

La mandíbula (ATE9-1) associada a eines de sílex de tradició olduvaiana trobada a la cova Sima del Elefante, a Atapuerca (Burgos), és doncs, la mostra de presència humana més antiga a Europa, ja que fins ara la data s’havia situat en 780.000 anys amb les restes trobades a Gran Dolina, també a Atapuerca, i a Ceprano (Itàlia).

La mandíbula que es presenta ha estat atribuïda provisionalment a l’espècie Homo antecessor, i es considera la prova inequívoca de l’existència d’homínids a Europa en una fase molt inicial del Plistocè inferior. Es va posar al descobert el dia 30 de juny passat durant la campanya d’excavació, sota la codirecció d’Eudald Carbonell, director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), i José María Bermúdez de Castro.

La Sima del Elefante està situada a la zona coneguda com a Trinchera del Ferrrocarril, ubicada a només 200 mts. del jaciment Gran Dolina, on el 1994 es van posar al descobert els primers fòssils que van propiciar la creació d’una nova espècie, Homo antecessor. Alhora, la Sima del Elefante està emplaçada a uns 1.000 metres de la Sima de los Huesos, on s’han comptabilitzat ja més de 6.000 restes fòssils d’Homo heidelbergensis.

A l’article publicat a Nature, l’equip investigador constata nombroses dades on es demostra la presència d’homínids al sud d’Europa fa sobre 1,2 milions d’anys i que, per tant, seria la primera població europea. Aquesta arribaria procedent del Pròxim Orient, una veritable cruïlla de camins entre Àfrica i Euràsia, i estaria relacionada amb la primera expansió demogràfica fora d’Àfrica, actualment representada pels homínids de Dmanisi.

Les evidències arqueològiques suggereixen una especiació a l’extrem més occidental d’Euràsia, que hauria originat el llinatge humà representat actualment pels fòssils del nivell TD6 de Gran Dolina i aquest nou fòssil de la Sima del Elefante.

De la mandíbula, les restes trobades són especialment de la regió anterior, de la símfisi, a la part externa de la qual se situa el mentó dels humans actuals. A més, conserva in situ dues dents, així com un premolar inferior del mateix individu trobat un parell de dies abans que la mandíbula en el nivell TE9, posat al descobert per una investigadora de l’IPHES, Rosa Huguet, i que es va donar a conèixer públicament el 29 de juny de 2007.

La morfologia de la cara anterior a la símfisi és primitiva i recorda a la dels fòssils africans del Plistocè inferior atribuïts a Homo habilis i Homo rudolfensis. L’espècimen de la Sima del Elefante té moltes similituds amb les mandíbules trobades a Dmanisi (Geòrgia), que daten de fa 1.700.000 anys. En canvi, la cara posterior de la símfisi té un aspecte més derivat, similar a algunes descobertes en jaciments d’Àsia. Provisionalment s’ha assignat a Homo antecessor.

Pe que fa a l’antiguitat de la mandíbula, s’ha obtingut amb la descripció i interpretació tant d’aquest fòssil humà com de la indústria lítica, així com amb les dades geològiques, geocronològiques i biocronològiques que s’han analitzat.

L’estudi del paleomagnetisme revela que els nivells inferiors de la Sima del Elefante presenten magnetització inversa, observant-se un canvi de polaritat normal en el nivell TE17. Això significa que els nivells compresos entre TE7 i TE16 es van dipositar a l’època Matuyana, durant el Plistocè inferior, fa entre 780.000 i 1.780.000 anys.

Els fòssils de mamífers associats a la mandíbula humana i als utensilis de sílex, en particular un mustèlid (Pannonictis nestii), un múrid (gènere Castillomys), així com altres espècies de rosegadors indiquen una antiguitat del nivell TE9 de fins a 1.400.000 anys.

Alhora, el nivell TE9 ha estat datat mitjançant el mètode de núclids cosmogènics produïts per exposició a raigs còsmics. Es van analitzar les concentracions d’alumini i beril·li en grans de quars obtinguts en aquest nivell. La relació isotòpica d’aquests elements varia amb una taxa determinada, una vegada els grans de quars queden enterrats. Mitjançant aquest “cronòmetre geològic” s’ha determinat una edat a l’entorn del 1.200.000 anys d’antiguitat pel nivell TE9, la qual cosa concorda tant amb el paleomagnetisme com amb la biocronologia.

Les peces de sílex, un total de 32, van ser probablement realitzades a l’interior de la mateixa Sima del Elefante a partir de nòduls de sílex del Neogen i del  Cretaci, que es poden obtenir en un radi menor de dos kilòmetres a l’entorn d’aquest lloc. La tècnica de producció d’aquestes eines és molt senzilla, de Mode 1, olduvaià, i el seu objectiu era obtenir ascles simples, d’entre 30 i 75 mil·límetres de longitud, mitjançant la percussió amb un percussor dur. Amb elles aprofitaven la carn d’alguns grans herbívors, tal com mostren les marques de tall que s’han observat en alguns ossos.

En el seu conjunt, les noves troballes signifiquen, doncs, un pas més en les investigacions que es desenvolupen a Atapuerca des de fa 30 anys i un avanç molt important en la recerca per conèixer l’antiguitat, la naturalesa i els protagonistes de les primeres ocupacions humanes d’Europa. 

Aquesta és la segona vegada amb menys d’un any que l’IPHES publica una troballa a Nature, i la segona en quinze anys que l’equip d’investigació d’Atapuerca protagonitza la portada de la mateixa publicació.